Que una cosa sigui legal o possible no significa que sigui bona o
ètica; la llei legalitza però no sempre legitima. Algú pot ocupar la direcció
d’un centre per nomenament legal i mantenir-s’hi sense el suport del Claustre
ni del Consell escolar, però una altra cosa és que això sigui bo, desitjable o
ètic. La amnistia fiscal del Sr. De Guindos és legal, però està molt lluny de
ser ètica, beneficiosa o encomiable.
No volem renunciar a la llibertat i als drets, als valors igualitaris
que la humanitat ha adquirit en front de les societats elitistes del privilegi
i la desigualtat, però podem incórrer en greus irresponsabilitats si no
descobrim les creences ocultes que estan desvirtuant el seu sentit i
comprometent la seva validesa. Perquè la disciplina no
és sinònim de repressió i coacció, perquè l’aprenentatge no és un procés
espontani, feliç i lúdic que es pugui desentendre de l’esforç, l’exigència i la
responsabilitat, perquè la llibertat no és sinònim de fer en cada moment allò
que ens ve de gust: una espontaneïtat instintiva sense límits ni control no és
una rèplica de la llibertat i de la dignitat humanes sinó una degradació del
seu valor, és lliure qui té opcions de ser lliure, limita el seu instint i pren
decisions en funció dels seus objectius. Els xampinyons són espontanis però
no lliures.
La igualtat d’oportunitats
que el sistema hauria de garantir no pot ser només una retòrica de disposicions
publicades als diaris oficials, la mirada inclusiva
pot ser una valuosa actitud que no pot mirar a una altra banda quan la inclusió
ha d’afrontar exclusions econòmiques ni pot esdevenir un dogma de fe, la
inclusió ha de ser el contrari de l’exclusió no de l’exclusivitat. Estandarditzar
i generalitzar la mediocritat no és
inclusiu ni democràtic, és perillós i estúpid. El nostre sistema ha
practicat un igualitarisme a la manera de Procusto, l’hostaler que per adequar els seus clients a l’única mida de llit que
posseïa, tallava els peus als més alts i així els normalitzava.1
La veritat està segrestada pel llenguatge políticament correcte,
sepultada sota tones d’eufemismes; som una societat de veritats ocultes, que a
base de parlar correctament se n’ha oblidat de què la qüestió és actuar
correctament. Difícilment podrem resoldre els nostres problemes si no podem ni
nomenar-los.2
Ja sabem, què en el millor dels mons, els
poderosos són justos, els polítics incorruptibles, els policies bons i els
banquers honrats, on la tònica habitual és l’absència de cobdícia i on mai
prima per sobre de l’interès general l’interès particular, en aquest món
perfecte on la integritat és la norma en l’esfera pública... parlar d’un
càrrec exercit unilateralment, despòticament, amb negligència i abús continuat
de poder només pot ser resultat d’un deliri, una ficció o un malefici.
Voltaire i nosaltres sabem que Càndid era un maldestre que vivia i treballava
en el millor dels mons, Rousseau i nosaltres sabem que els nens són bons per
naturalesa, que tot es fa a fi de bé i que qualsevol que mana ho fa per la seva
vàlua i com a resultat de l’aplicació dels principis d’igualtat, mèrit i
capacitat; qualsevol altra cosa només s’explica per la intervenció de les fades
fatídiques, els follets furiosos i la fotuda fatalitat. Perquè si no fos
així algunes direccions dimitirien del seu càrrec i cap Departament
d’ensenyament del món tiraria endavant un decret de plantilles com el que se’ns
ve a sobre.
En el millor dels mons, on mai es produeixen negligències ni arbitrarietats
ni abusos de poder ni autoritarisme ni feudalització
de les estructures de poder, on tot és justícia, equanimitat, transparència,
participació i consens, només les fades fatídiques, els follets furiosos i la
fotuda fatalitat expliquen una sèrie de catastròfiques desgràcies: un
percentatge de baixes laborals d’entre el 30 i el 40 per cent al llarg del
curs; una única setmana amb equip directiu complet; tres nomenaments de
secretari en un curs i dos trimestres; 22 equips docents; cap acta d’equip
docent; 28 sessions de tutors, cap hora ni cap reunió de tutors per preparar-les;
desconsideració, pressió, amenaces, desacreditació, indefensió i patiment no quantificables. I,
tot això, sense que ni inspecció, ni el director del SSTT de Catalunya Central,
ni absolutament ningú tinguin la més mínima intenció de buscar una solució
justa després de tot un curs de patiment i d'haver estat degudament informats
dels fets.
Fatalitat o incompetència?
BIBLIOGRAFIA
1. Marina, José Antonio. (2009). La
recuperació de l’autoritat. Barcelona: Ediciones Sello Editorial
2. Browne, Anthony. (2010). Ridículament
correcte. El perill totalitari de la correcció política. Barcelona:
Edicions La Campana
