Pacte Nacional d’Universitats, ens hi va el futur...
Eduardo Núñez
Secretari de Política Universitària
Federació d’Educació de CCOO de Catalunya
«Afirmo, señores, que las reducciones propuestas en el
presupuesto especial de las ciencias, las letras y las artes son doblemente
perversas. Son insignificantes desde el punto de vista financiero y nocivas
desde todos los demás puntos de vista. Esto es de una evidencia tal que apenas
me atrevo a someter a la asamblea el resultado del cálculo proporcional que he
realizado [...] ¿Qué pensarían, señores, de un particular que, disfrutando de
unos ingresos de 1500 francos, dedicara cada año a su desarrollo intelectual
[...] una suma muy modesta: 5 francos, y, un día de reforma, quisiera ahorrar a
costa de su inteligencia seis céntimos?» - Víctor Hugo
El passat 16 de maig, en
el marc de la celebració del 25è aniversari de Sistema Universitari Català, el
president Puigdemont va anunciar la voluntat del govern de la Generalitat
d’encetar un Pacte Nacional d’Universitats. És una declaració d’intencions que,
tot i arribar tard, pot saludar-se amb cautela. Utilitzant una metàfora
maquiveliana, en els darrers anys, Catalunya no ha agafat l’ocasió pels pèls i
ha perdut l’oportunitat de fer de la universitat un element estratègic de futur que, alhora, hauria contribuït a sortir
de la crisi tot pal·liant els seus efectes més nocius. Malauradament, com deia
el florentí, quan l’ocasió passa, passa.
I és que, en aquest context advers, altres països han posat en relleu que el
finançament de l’educació superior és la millor inversió per superar la crisi
sense perdre el fil de dimensions socials indestriables per a la consecució de
societats més justes, més iguals i més lliures. Avui, ningú no qüestiona que la
universitat és una instància cabdal en el desenvolupament econòmic, social i
democràtic d’un país. Tot i així, des del 2008, a Catalunya venim patint la
tragèdia del seu deteriorament.
L’ofegament financer i
les restriccions normatives en matèria de personal han tingut resultats
devastadors a les nostres universitats. En l’actualitat, la precarització i
l’envelliment de les plantilles ha arribat a un punt insostenible que amenaça
malmetre greument, i de manera irreversible, la qualitat docent i els serveis
universitaris. Fins i tot, hem assistit al drama humà, insòlit en la nostra
història recent, de patir l’emigració del millor personal investigador jove,
amb la subseqüent pèrdua de talent associat. Donada la situació del país, res
no fa pensar que tornaran. Des del 2011, el govern va intentar pal·liar aquest
ofegament financer amb l’increment del preu de les matrícules i les taxes
universitàries -avui són les més cares de tot l’Estat-, és a dir, carregant-lo
injustament a l’esquena dels estudiants. La conseqüència va ser que, per
primera vegada des dels anys 70, a partir del curs 2011-12, va observar-se una
disminució dels estudiants universitaris en el grup d’edat de 18 a 24 anys que,
de ben segur, pertanyien als sectors populars més vulnerables de Catalunya.
La universitat catalana,
en suma, ha arribat a una situació precària de conseqüències imprevisibles pel
futur del país que, fent-ne abstracció de l’estalvi pressupostari que hagi
suposat pel govern, en paraules Víctor Hugo, serà nociva des de tota la resta
de punts de vista. La universitat s’ha precaritzat i alhora, conseqüentment,
s’han precaritzat les seves funcions socioeconòmiques i democràtiques claus pel
futur del país. El Pacte Nacional d’Universitats, si el president va més enllà
d’una mera declaració d’intencions, pot ser una oportunitat a aprofitar
imperativament. Comissions Obreres direm la nostra en la negociació d’aquest
pacte defensant la necessitat d’un compromís
estratègic amb un sistema universitari català públic i de qualitat que
estigui a l’altura d’aquest segle.
Segons el nostre parer,
caldrà repensar aspectes claus del sistema:
▪ Model de finançament: és necessari simplificar l’actual model de finançament i establir un finançament estable que, com a mínim,
se situï en la mitjana dels països de l’OCDE i que abasti les necessitats
pressupostàries de personal docent i d’administració i serveis, tot assegurant
la qualitat en la docència, la recerca, els serveis universitaris. El model de
finançament, segons el nostre criteri, hauria de defugir de criteris de
competitivitat entre les universitats pels recursos que són imprescindibles pel seu bon
funcionament.
▪ Model de preus de matrícules i taxes: no es pot continuar carregant el dèficit del
finançament als estudiants. És necessari, doncs, no només millorar el sistema
de beques, sinó establir a curt termini un model de preus depenent del nivell
de rendes que avanci, progressivament, cap a un model de gratuïtat. És urgent
que Catalunya deixi de tendir cap als models de matrícules de països com els
Estats Units o Regne Unit que tendeixen a imputar la despesa del sistema als
estudiants i apropar-se a models com ara els d’Àustria, Bèlgica o Noruega.
▪ Política de personal: és imprescindible assolir un compromís que estableixi un pla que, en
tres anys, situï les plantilles del personal docent i investigador i del
personal d’administració i serveis en els nivells anteriors a la crisi. També
s’ha de posar fi a la precarietat estabilitzant el personal temporal de tots
els col·lectius universitaris. Finalment, s’han de recuperar els drets
arrabassats, el nivell adquisitiu perdut, així com tornar a encetar la carrera
acadèmica i professional entre el personal. Una universitat amb el seu personal
en precari només podria contribuir d’una manera igualment precària al país.
▪ Inversió en I+D+i i transferència de coneixement: a curt termini, és fonamental
recuperar, com a mínim, els nivells d’inversió en I+D+i anteriors a la crisi i
millorar els mecanismes de transferència de coneixement. S’ha de crear les
condicions perquè la universitat, des de la seva independència, pugui jugar un
paper clau en el repte d’avançar cap a un nou
model productiu industrial d’alt valor afegit que, alhora, contribueixi a
eradicar la precarietat laboral i social a Catalunya.
▪ Model de govern:
s’ha de respectar l’autonomia universitària com a pilar fonamental de la seva
independència, com a garant del coneixement i del pensament no subjectes a
interessos particulars. El pitjor favor que podem fer a la universitat i al
país és colonitzar l’espai en què es
desenvolupa la ciència i el pensament pels criteris de mercat i les ideologies
gerencials dominants. Altrament, és urgent aprofundir formes de govern democràtiques tot defugint
dels mites que contraposen democràcia i eficiència. La democràcia és garantia
de corresponsabilitat, de rendició de comptes i de transparència.
La universitat sempre reverteix a la
societat molt més del que aquesta inverteix en ella. El govern no pot defugir
més temps la responsabilitat que té vers la universitat perquè, això, és tant
com fer desistiment en relació al futur de Catalunya. Comissions Obreres creiem
que anem tard, raó de més per posar-nos-hi com més aviat millor, ens hi va el
futur...
