1.
La crisi econòmica mundial i
europea que sembla que no s’acabi mai, va acompanyada d’una crisi política
d’idees en la que pretenen convèncer-nos que només hi ha una sortida: la
implementació de mesures d’austeritat i de retallades com a únics instruments
per redreçar les nostres economies i els nostres països. En aquest escenari, on
un 23% d’europeus estan en risc de caure en l’exclusió i la pobresa, i on
l’atur juvenil s’enfila fins a límits difícils de creure ara fa uns anys, ens
veiem obligats a posar sobre la taula alternatives per sortir d’aquesta crisi.
2.
Ja fa temps que les organitzacions
sindicals i altres ens de la societat civil, defensem la necessitat de crear
més i millors llocs de treball en el marc d’una economia verda, per tal de
mantenir la cohesió social, i construir un model productiu basat en la
innovació i la competitivitat. Però això no ho aconseguirem si la nostra
inversió en I+D és d’un 1,35% del PIB, molt lluny de la mitjana europea de l’1,8%
i molt per sota de la mitjana finesa i sueca per sobre del 3,7%. A més a més,
cal garantir l’accés a l’educació pública des de l’escola bressol fins a la
universitat, doncs això ens permetrà ser competitius en un món global on els
països emergents (BRIC) ja no ho són pel baix preu dels seus productes, sinó
per la seva qualitat i innovació.
3.
A l’Estat espanyol, després de
quatre anys de crisi i un canvi de govern les coses no milloren. La taxa d’atur
s’enfila fins al 21% i la del col·lectiu dels joves fins al 50%. Aquests es
veuen sovint obligats a emigrar, i així ens trobem amb la paradoxa que la
generació millor formada de la nostra història haurà de marxar fora per
treballar. Augmenten els impostos de les classes treballadores, però no es
lluita contra el frau fiscal, que es calcula és de 42.000 milions d’euros l’any
2010, i que cometen majoritàriament les grans corporacions empresarials i les
grans fortunes. La classe mitjana, que era la que mantenia els pilars del
nostre estat del benestar, s’empobreix mentre els rics blinden el seu capital a
les SICAVs i als paradisos fiscals.
4.
Davant d’aquestes dades d’atur
massiu, el govern del PP presenta una nova reforma laboral, menys de dos anys
després d’haver implementat l’anterior. Es planteja la necessitat de facilitar
l’acomiadament com a eina bàsica per a crear ocupació, i es precaritza encara
més la situació dels treballadors deixant com a residual el contracte
indefinit. A més a més, es privatitzen els serveis de col·locació i es permet
que les ETT facin intermediació laboral. Això no farà si no ampliar la bretxa
social entre els que tenen més formació i un grau d’ocupabilitat més elevat, i
els que tenen menys formació i en definitiva menys recursos econòmics.
5.
Catalunya no va tampoc en la bona
direcció. El tàndem CIU i PP aplica retallades als nostres serveis públics que
fins ara estaven fent de xarxa de protecció dels més febles. Així, el Parlament
de Catalunya ha obert la porta al copagament sanitari, a la taxa turística, a la de justícia i al cànon de
l’aigua, mentre ara fa uns mesos s’eliminava l’impost de successions.
6.
Aquest atur massiu només beneficia
els qui en l’actualitat volen fer una reforma laboral que augmenti la
precarització de les condicions laborals. L’evidència diu que l’atur es reduirà
quan el context econòmic millori, i no canviant la regulació del mercat
laboral. La negociació col·lectiva es debilita i la balança es decanta a favor
dels empresaris. Mirem al nostre voltant i observem les societats on els drets
laborals i la negociació col·lectiva es situen en aquests nivells; hi predomina
la desigualtat i la vulneració de drets. Mentrestant, en països com Finlàndia
el govern promou una reforma laboral amb el consens dels agents socials, per
augmentar els subsidis de l’atur, major protecció sanitària i garantir la
reinserció laboral dels aturats del país.
7.
El nostre model social va enrere i
perd drets fonamentals quan es tria el camí per debilitar la negociació
col·lectiva i reforçar un model salarial dominat pels baixos salaris. Aquesta
reforma renuncia a potenciar l’equitat, la cooperació i la participació per a
millorar la productivitat i el benestar social. El camí que enceta aquesta
reforma és un futur profundament injust i desequilibrat on la por a perdre el
lloc de treball en qualsevol moment serà molt més present en qualsevol relació
laboral futura.
8.
El treball conjunt i
l’organització del col·lectiu treballador és la base de la democràcia, sent
aquest l’element necessari pel diàleg amb l’empresariat i l’administració
pública. Malgrat es vulgui fer creure
que el paper del sindicat no és útil, la seva eliminació és un atemptat a un
dels pilars essencials de la nostra societat democràtica. La individualització
de les relacions laborals front l’empresari deixa a la deriva els drets del
col·lectiu dels treballadors. És per això que la vida sindical és el bastió de
la representació del treball col·lectiu.
9.
El sector públic ha estat en el
punt de mira d’aquells qui primen els interessos privats en detriment dels
públics. És excessiva la nostra despesa pública que se situa als mateixos
nivells en termes de PIB que les mitjanes europees? No ho és per qui pensa que
els serveis públics són la base del nostre model de país. El servei públic
busca l’equitat i vol reduir la desigualtat sense prioritzar el benefici
econòmic. La privatització dels serveis públics agreujarà les desigualtats
aprimant encara més, l’estat del benestar. La societat ha de créixer en drets
socials i no només en beneficis econòmics. Els reptes que en aquests moments
demanen que ens mobilitzem són els que lluiten contra una societat insolidària,
individualitzada i insostenible. Les polítiques públiques que aposten per reforçar
el sector públic asseguren l’estabilitat de la societat, pal·liant les
desigualtats i el debilitament de la democràcia.
10.
Des del
món universitari, denunciem la transformació del
model que ens volen imposar a través
de les retallades del finançament. Un model que s'orienta a la
manca de control democràtic, que limitarà l’accés als estudis
superiors i que precaritza les condicions de treball. Exigim que els canvis de
les nostres universitats s’orientin a la consolidació d'un model social d'universitat
pública que garanteixi el seu paper com agent educatiu, social i econòmic. Una
universitat amb accés universal, que respongui a les demandes socials de
manera eficient i democràtica.
11.
Per tots aquests motius, nosaltres,
professors i professores d’universitat, personal universitari i professionals
del món universitari i acadèmic, volem mostrar el nostre rebuig contundent
davant la reforma laboral i el nostre suport a la vaga general del 29 de març.
Barcelona, 15 de març
de 2012
