Els atemptats del 17 d’agost i l’àmbit de l’educació
Abandonats a les portes de les pitjors galàxies
El passat 17
d’agost, per un atzar, vaig sentir la notícia dels atemptats de
No gaire més
tard, vaig llegir l’escrit de l’educadora social de Ripoll, Raquel Rull, que
havia treballat amb aquells joves, no fa gaire temps, quan eren nens i adolescents.
Aquest escrit, en què expressava una enorme desolació, es va fer viral. A les
xarxes, com era d’esperar, hi havia de tot, des dels que li feien retrets al
bonisme criminal (sic) amb que hauria menat la seva tasca educativa, fins als
que se sumaven a la seva perplexitat desolada, sentien com a pròpia la seva
frustració i buscaven explicacions des de l’empatia i des de la convicció que
les respostes simples o viscerals no porten enlloc.
Donant-li voltes,
he arribat a algunes conjectures que voldria expressar aquí. El meu punt de vista ve influenciat, cal que
ho deixi clar, des d’una experiència d’anys com a professor de secundària. Sóc
plenament conscient que el que jo pugui dir aquí no esgota el tema, que és
d’una enorme complexitat.
Als centres
d’ensenyament, de vegades, s’encerta a endegar un tractament de la diversitat
de l’alumnat que resulta reeixit. Què vull dir quan dic “reeixit”? Doncs que
l’alumnat objecte de l’acció educativa s’integra en la institució i percep que
el que allà realitza li és profitós per al futur. Per a que això succeeixi,
calen bons professionals de l’educació, que entenguin que l’objectiu fonamental
de la seva tasca és l’alumne/a, cadascun d’ells en singular, amb les seves
particularitats i circumstàncies. De professionals d’aquests n’hi ha, i tant
que n’hi ha, i fan bona feina. No els fitxarà mai el PSG, ni cap banc, ni cap
gran corporació, però hi són. Una altra cosa és el marc laboral i els
encotillaments dels sistema educatiu i la seva gestió. Deixem-ho aquí, per ara.
La Raquel Rull
posa de manifest com havia vist progressar, créixer i madurar aquells nois, des
de la seva tasca en l’ensenyament no reglat, com a educadora social. Aquesta
tasca professional, la d’ella, és de primera necessitat per a bona part de
l’alumnat, és tant imprescindible com la tasca que fan altres professionals a
l’escola. El testimoni de la Raquel és de una veracitat que no admet dubtes,
narra aquell estat de gràcia en el que molts bons educadors s’han sentit moltes
vegades, quan noten que se’n surten, quan tenen la percepció que estan
encertant a ajudar algú. I cal dir que això no passa sempre, per diferents
causes, moltes fora de l’abast de l’educador, algunes vegades també per errors
propis. Aquí com en el basquet, lamentablement, no es dóna mai el 100%
d’encerts, és impossible. Però els nois de la Raquel semblaven ben encaminats,
ella ho diu i, per com ho diu, jo la crec.
Què pot haver
passat, doncs?
Doncs que ni
Ripoll “est une ville sans histoire”,
ni el nostre país, la nostra societat, és una arcàdia feliç sense problemes.
L’àmbit educatiu (institucions i professionals) és una illa dins d’una realitat
externa que és tant o més complexa. Malauradament, existeixen notables i
escruixidores contradiccions entre el que transmet l’acció educativa a molts
nens i adolescents i el que després es troben en l’etapa immediatament
posterior.
Fins l’inici de
la crisi, a l’immensa majoria els anava més o menys bé en sortir de l’educació
obligatòria. Qui tenia possibilitats acadèmiques, anava a la universitat o a la
formació professional. Però, en aquests darrers anys, cada vegada ha estat més
freqüent de preguntar-li a un noi o una noia què aniràs a estudiar l’any
vinent, i que et respongui amb evasives o que et digui a les clares que no farà
res, que a casa no s’ho poden permetre, que les matrícules són molt cares. És a
dir, hem passat a tenir “ninis” que no provenen d’un fracàs escolar, sinó que tenien uns expedients regulars o fins i
tot bons. Es tracta d’un fracàs social. El mercat de treball tots sabem com
està. A més, en molts àmbits de treball, encara que t’expressis amb un accent
que no desdiria a Catalunya Ràdio, el teu nom i cognom resulten ser una
barrera. Els mecanismes de l’exclusió, ningú els coneix millor que qui els
pateix i, quan es tracta de trobar feina i guanyar-se la vida, això no són
subtileses sense importància.
A tall d’exemple:
Dies després dels atemptats, va fer escàndol (amb raó) el tractament que en va
donar el magazine matinal de la TVE. Entre altres desencerts, allà van
entrevistar una veïna d’escala de la família d’algun dels autors de l’atemptat.
Aquella persona s’encastellava a dir que aquelles famílies no s’havien
integrat. La periodista insistia a preguntar en què se substanciava aquesta
no-integració i la veïna entrevistada només encertava a concretar que eren
bruts, que no eren nets. Li tornaven a preguntar i repetia la cantarella. No hi
va haver cap altre veí que fos entrevistat, potser no el van trobar, qui sap.
Estranyat, vaig buscar el nom de la veïna entrevistada a Google. Vatua l’olla! Aquella senyora havia
estat poc temps abans Síndica de Greuges de la vila de Ripoll, amb els vots de
CiU, ERC i de Plataforma per Catalunya. Al cap d’un temps, havia presentat la
seva renúncia de mala manera perquè no li tenien prou consideració, a ella, no
que no s’atenguessin les seves demandes en tant que síndica.
De fet, en la nostra
societat, en general, els sentiments majoritaris tendeixen cap a la marginació
de l'alteritat perquè som una societat sectària, de capelletes. A molts, la
reacció d’amics, familiars o gent propera davant dels atemptats ens ha deixat
perplexes. Sovint donem per fet que vivim en una societat sense prejudicis i
integradora, sense qüestionament ni major aprofundiment. Si tots haguéssim
sigut l’educadora, segurament el noi no hauria pujat a la furgoneta.
Ara el
Departament d’Ensenyament diu que farà formació específica al professorat que
ho desitgi per tal d’ajudar-lo a detectar els casos de radicalització entre
l’alumnat. Em poso a tremolar i només confio que aquesta sigui una més de les
cataplasmes que les autoritats educatives de Via Augusta “es treuen de la màniga”
per tal de fer el paperot en els mitjans, per a després oblidar-la o deixar-la
en no res. A veure si ara els docents hauran de fer cacera de bruixes enlloc
d’educar. Ja sabem que, de fa temps, quan hi ha algun desgavell social, hi ha
la tendència a encolomar-lo a l’escola, mentre aquesta fa el que pot i com pot,
i aquí pau i després glòria.
No dic que no
s’hagi de fer feina amb l’alumnat en relació als dramàtics fets del 17 d’agost,
i tant que sí. Però s’ha d’anar molt amb compte amb les sobreactuacions i amb
pervertir el que és i ha de ser la verdadera tasca educativa. Ara no es tracta
del apa correm-hi tots, sinó d’una
readaptació ben meditada de certs continguts de la programació curricular i de
l’acció tutorial, sense escarafalls. I sobre tot, de repensar el pas de la
institució escolar a la societat, que és tant com dir repensar el model de
societat que volem.
Una cosa que
caldria, no l’única, ja que aquesta realitat, com he dit al començament, és
molt complexa, és que la nostra societat acompanyés els joves que surten del
sistema educatiu (a tots!) fins la integració plena en la societat, i que no es
veiessin de sobte confrontats a una realitat frustrant que, objectiva i
subjectivament, els exclou.
La frustració és
generadora de desordres de la conducta, a major frustració major desordre. Un
dels desordres més freqüents és la conducta violenta, que pot anar dirigida cap
a les persones o objectes que causen la frustració o que l’individu frustrat
creu que la causen; també cap a persones o objectes que res hi tenen a veure,
però que són proclius o propicis a rebre la seva acció violenta, com a
alleujament o descàrrega de la tensió acumulada; i també de vegades, tots ho
sabem, envers un mateix. Aquests esquemes de comportament es donen o es poden
donar en tota mena de persones, sempre en relació proporcional al grau de
frustració. De vegades, en persones més impulsives, es dóna de forma quasi
immediata, però en altres, més reflexives, es pot anar covant en un enrocament
neuròtic, encara més accentuat per la manca de comunicació.
Per a nois que
han viscut de forma positiva una experiència educativa amb professionals
amatents a la seva exteriorització de pors i sentiments negatius, veure’s tot
d’una llençats fora d’una mena d’úter matern que els ha protegit, pot resultar
extremadament frustrant. No és gens estrany que es posin a pensar què és el que
han fet ells per a merèixer el que els està passant. Aquest és el camp propici
per a que algú pugui fer llucar la llavor del sectarisme. Tothom que ha conegut
mínimament els processos de sectarització, de qualsevol tipus, (no només
religiós), ho sap. Pot succeir també, per exemple, amb les bandes llatines o
amb certa delinqüència organitzada, o també, per què no dir-ho, amb algunes
formes d’activisme polític o parapolític.
No només per a
prevenir i evitar aquesta deriva cap a la violència terrorista, sinó per a
ajudar els joves de tota mena a integrar-se en la societat i, que carai, perquè
és de justícia, cal que ens posem les piles i procurem una altra societat, una
de més solidària. Si no, manllevant uns versos de Manuel Vázquez Montalbán, ens
trobarem cada vegada més que molts joves se’ns
escapen i moren de fred abandonats a les portes de les pitjors galàxies.
Isidre Marías
Enllaços de referència:
·
¿Cómo puede ser, Younes...? (Carta de
l’educadora social de Ripoll Raquel Rull)
·
La Generalitat revisa la detecció de radicalització
islàmica a les escoles:
·
Atemptats de Catalunya. Una mirada
psicosocial:
·
TVE – La Mañana. El atentado de Barcelona abre el debate sobre
la integración de la comunidad musulmana:
·
Irene Payet, nova síndica de greuges de
Ripoll:
·
Tal vez sea cierto (Poema del poemari “Pero el viajero que huye”):
