Quants passos enrere es poden suportar?
Article de Carmen Maestro a la revista "Treballadors / es de l'Ensenyament"
Presidenta del "Consejo Escolar del Estado" entre 2006 i 2011
- Les fites aconseguides en educació, sanitat o en la igualtat de les dones són fràgils
- La societat està menys cohesionada que mai i la desigualtat creix fins a límits no coneguts en la Unió Europea, com ho fa la taxa de pobresa infantil que suportem.
"Les polítiques adoptades, que no eren les úniques possibles, han empobrit a la ciutadania i han afectat extremadament a la igualtat"
Portem més de cinc anys de crisi econòmica que ha suposat, per a una minoria, enriquiment; alhora que una immensa majoria ha vist disminuir el benestar assolit, hi ha milions de desocupats i amb ocupacions precàries i milers de famílies desnonades o a la vora de l'exclusió social. Tots hem patit les retallades en els ingressos o en els èxits socials aconseguits, la societat està menys cohesionada que mai i la desigualtat creix fins a límits no coneguts en la Unió Europea, com ho fa la taxa de pobresa infantil que suportem.
Les mesures doloroses adoptades al començament de la crisi es van qualificar d'imprescindibles i des de llavors s'ha aplicat una política de retallades, amb els efectes assenyalats, mentre es continua assegurant que les mesures adoptades, conjunturals, permetran millorar la situació de tots i recuperar els nivells de benestar perduts. Però podria semblar que hi ha una mena d'acceptació força estesa de la situació i una resignació davant el deteriorament que no ha permès, almenys fins ara, una exigència contundent de rectificació.
Amb la transició vam fer un pas endavant, no exempt de dificultats i molt més limitat del que els desitjos i les expectatives exigien; amb l'excusa de la crisi hem donat dos cap enrere o, millor, ens els estan fent donar els nostres governants, amb les seves polítiques i retallades imposades per la Unió Europea i les institucions econòmiques internacionals, que actuen, pel que sembla, com a veritables representants dels inversors i societats financeres mundials. No em refereixo, ni fonamental ni exclusivament, a la disminució del 8% del PIB a Espanya. Aquesta crisi ha suposat una prova d'esforç a la nostra democràcia, a la cohesió social, al nostre estat del benestar i a la igualtat entre homes i dones i ha acabat per convertir-se en un infart per a la societat democràtica. Quan crèiem que lentament, però sense pausa, s'anava aconseguint una societat més justa i més igualitària, ens trobem sumits en la corrupció de tants dirigents polítics i econòmics, la riquesa desmesurada d'uns pocs, la pobresa de massa i la indignació de la majoria .
Les polítiques adoptades, que no eren les úniques possibles, com ens recorden premis Nobel d'economia, han empobrit a la ciutadania i han afectat extremadament a la igualtat. L'actuació davant la crisi ha mostrat descarnadament que les fites que s'havien aconseguit en educació, sanitat o en la igualtat de les dones són fràgils i que es qüestionen no només pel poder polític, sinó per les mentalitats gravades a foc al llarg de la història de la desigualtat.
Permetin-me acabar aquesta breu reflexió amb una menció a una professió, la meva, que ha estat un oasi d'igualtat entre homes i dones. El professorat de l'educació pública no pateix la discriminació de les dones, tot i que actualment la situació ha empitjorat. L'educació és la principal riquesa de què disposem i per això sóc optimista. Les nostres nenes i joves estan infinitament més formades que generacions que les van precedir. Confio que els passos donats cap enrere puguin finalment servir d'impuls per a alliberar-nos de la imposició dels interessos d'uns pocs i per guanyar el futur, el nostre futur com a ciutadans.
Article de Carmen Maestro a la revista "Treballadors / es de l'Ensenyament"
