Menys equitat després de la LRSAL, Ramon Plandiura
Font: El Diari de l'Educació @DiariEducacio
Entre les Lleis amb les que s’ha estrenat el 2004 hi ha la LRSAL,
la Llei de racionalització i sostenibilitat de l’Administració local,
que va entrar en vigor el 31 de desembre de 2013. És una Llei que
preocupa al món local perquè lliga i despulla als municipis, però que ha
de preocupar també als ciutadans perquè els deixa amb menys i més
febles respostes públiques de proximitat, quan no sense respostes
públiques. També en educació.
La memòria de l’Avantprojecte ja apuntava per on anaven les coses i
expressava en xifres l’estalvi a aconseguir si els municipis deixen de
prestar serveis distints dels propis o delegats, per on han transitat
bona part de les polítiques educatives municipals, o les xifres que es
poden estalviar si, senzillament, deixen l’àmbit educatiu. La LRSAL
materialitza, o posa les bases perquè es materialitzin, ambdós estalvis.
Bona part de les polítiques educatives municipals, en funció de
capacitats i sensibilitats, s’han realitzat sota el paraigües de les clàusules generals de competència
que permetien als ajuntaments promoure i realitzar quantes activitats i
serveis redundessin en el benestar dels seus veïns, més enllà de les
competències que la Llei li reconeixia com a pròpies i de les que altres
Administracions els hi poguessin delegar. Particularment en educació,
la LRBRL,
la Llei de bases de règim local que la LRSAL modifica, establia
explícitament en el seu article 28 que els municipis podien realitzar
activitats complementàries a les d’altres Administracions en diversos
àmbits, entre ells en l’educatiu. Doncs bé, la LRSAL, a més de posar
entrebancs, en alguns casos insalvables, a les clàusules generals de
competència, suprimeix l’article que atorgava explícitament als
municipis competències complementàries en educació.
La LRSAL pretén acabar també amb les competències pròpies dels municipis en educació
contingudes fins ara a la legislació de règim local, que han vingut
essent aquestes quatre: participar en la programació de l’ensenyament,
intervenir en els òrgans de gestió dels centres públics, cooperar amb
l’Administració educativa en la creació, construcció i manteniment dels
centres docents públics i participar en la vigilància del compliment de
l’escolaritat obligatòria. La supressió d’aquestes competències la du a
terme la Llei en dues fases. En la primera manté la competència
municipal en la participació en la vigilància del compliment de
l’escolaritat obligatòria, però dues de les altres competències
desapareixen, la participació en la programació de l’ensenyament i la
intervenció en els òrgans de gestió dels centres públics, i en la quarta
es substitueix la cooperació amb l’Administració educativa en la
creació, construcció i sosteniment de centres docents públics per la
cooperació en l’obtenció dels solars necessaris per a la construcció de
nous centres, sense especificar que hagin de ser públics. Val a dir que
aquesta orientació de la LRSAL connecta amb el nou redactat de la LOMCE[1],
que obra les portes a que les Administracions públiques convoquin
concursos públics per a la construcció i gestió de centres concertats
sobre sòl públic dotacional.
En una segona fase es preveu que els municipis es quedin,
senzillament, sense la titularitat d’aquestes competències pròpies, que
passaran totes elles a ser assumides per les Comunitats Autònomes tant
bon punt les normes del seu finançament i el de les hisendes locals
estableixin els termes del traspàs[2].
L’eventualitat de que els municipis puguin assumir aquestes o altres
competències pròpies no està hermèticament tancada, però les traves que
hi posa la Llei poden ser en molts casos insalvables.
La via que la LRSAL deixa més oberta és la de la delegació de competències,
una via menys autònoma, que depèn de la voluntat de delegar d’altres
Administracions i de la d’entomar la delegació de cada ajuntament. La
Llei ja apunta algunes matèries educatives susceptibles de delegació com
són la creació, manteniment i gestió de les escoles infantils
d’educació de titularitat pública de primer cicle d’educació infantil,
la realització d’activitats complementàries en els centres docents o la
gestió de les instal·lacions esportives situades en els centres docents,
quan no s’usin, fora de l’horari lectiu. El llistat és obert i els
municipis, per la via de la delegació, poden assumir altres
competències, raonablement també les competències educatives pròpies
perdudes.
És el que, molt sintèticament, diu la LRSAL, una llei que s’empara en
les competències exclusives estatals en matèria d’Hisenda General i
Deute de l’Estat i en matèria de bases del règim jurídic de les
Administracions Públiques. S’haurà de veure en quina mesura l’Estatut, i
la legislació educativa i de règim local que s’hi emparen a Catalunya,
tenen prou consistència per evitar o minimitzar els efectes d’una Llei
que trepitja fort. S’hauran de veure capacitats de resistència davant
d’una Llei que pot aigualir, per la via d’aigualir competències, el
mateix sentit democràtic de l’elecció. S’haurà de veure què en diuen en
el seu cas els tribunals d’una Llei que deixa sense a penes contingut
l’autonomia local que la Constitució proclama. S’haurà de veure sobretot
quines vies troben els ciutadans i la comunitat educativa per aprofitar
les potencialitats educatives que ofereix el territori, les seves
institucions i les seves gents, ara, quan les institucions més
emblemàtiques, els ajuntaments, se’ls vol deixar tan malparats.
Alguns redactors de la LEC solien dir, amb la simplicitat
dels eslògans, que la qualitat de l’educació es dirimia en els centres i
l’equitat en el territori. Quan paeixin la LRSAL se’n adonaran de com
perilla l’equitat del sistema.
