Imma Monsó
El tòpic heretat del franquisme que diu
que quan nosaltres hi anem els veïns (europeus) ja en tornen, va ara
com l’anell al dit a la crisi creada per les amenaces del Govern al
sistema educatiu. Justament ara que semblava que arribàvem a algun lloc
resulta que (ja?) ens volen prendre les diminutes millores
aconseguides. Fa quatre dies ens començàvem a apropar a un nombre
d’alumnes per aula cada cop més acceptable, però encara lluny de
l’ideal (trenta alumnes en una classe d’anglès és, senzillament, un
disbarat). Però havíem millorat… Els salaris dels docents eren més
dignes que mai abans en la història, un nombre creixent d’alumnes
accedien a beques (d’estudis, de menjador…), els substituts començaven
(només començaven) a cobrir puntualment les vacants, la xarxa de
professors de suport a alumnes amb problemes començava (només
començava) a consolidar-se… Arribaven pantalles, ordinadors, cables… I
al meu centre fins i tot ens van construir una tanca d’obra per impedir
l’entrada als facinerosos… (un tros cada any, sí, però al final del
govern Montilla, ja estava acabada). Per descomptat no hi va haver
pressupost per pintar-la (ho va fer la professora de dibuix amb un
pinzellet). Amb la tanca hi anava també una porta. No
automatitzada, això mai. És una porta grossa i pesada amb què els
professors de menys de cinquanta quilos s’hernien sovint i amb què una
professora amiga meva es va fracturar un peu… Una porta estressant (que
t’obliga a baixar del cotxe, obrir-la i falcar-la, sortir amb el
cotxe, deixar-lo enmig de la calçada i interrompre la circulació,
somriure al conductor de l’autobús perquè no s’impacienti esperant que
tornis a tancar la porta, pujar al cotxe, etcètera…). Però en fi, és
una porta prou guapa i ens va costar anys i panys aconseguir-la. I tot i
que volíem més, avançàvem amb passes curtes però fermes… I ara, vet
aquí que ens amenacen amb un retrocés en el sistema educatiu a imitació
del veí Sarkozy (…però un retrocés més fumut, perquè els veïns, com
sempre, havien arribat més lluny). Justament ara que Hollande vol crear
60.000 llocs de treball en cinc anys a l’ensenyament públic, abaixar
les ràtios, tornar a substituir els funcionaris que es jubilen i els
que estan de baixa, recrear els llocs d’auxiliars per a alumnes amb
problemes que es va carregar Sarkozy… Justament ara, nosaltres, hem de
començar a retrocedir?
És d’una covardia inacceptable rematar
el poc que s’ha aconseguit a l’ensenyament públic, i fer més precari
així el futur incert dels seus alumnes. Per això la manifestació
multitudinària de dimarts va ser un èxit. Pel que fa al seguiment de la
vaga, ja poden cantar missa amb els percentatges: qui es vulgui passar
pels centres públics d’aquest país podrà comprovar que el
descontentament profund frega, goso afirmar, el cent per cent.
