El dia 20 farà un mes de la mort del nostre company Abel Martínez. Un fet que per únic i excepcional va sobrepassar la nostra capacitat de resposta immediata. Van ser dies en els quals vam assistir a la indignació dels més propers i a la crispació del professorat. Davant del clima general, vam mantindre una actitud de dol, de respecte vers la família. Hi va haver qui no va respectar aquest dol, volien carnassa on hi havia dolor, volien crits on només hi cabia el silenci i volien acció on calia reflexió. Però, per sobre de tot vam fer prevaldre el respecte a uns pares i una família trencada.
Ha passat un mes i ara és l'hora de respondre. Culpar de la mort de l'Abel les retallades és fàcil. Acusar el Departament i els sindicats sense analitzar la seva actuació, també. Ara és el moment. Ara és quan s'haurà de veure si aquelles paraules plenes de bones intencions es transformen en fets. Ara és el moment de copsar les voluntats reals d'aquells que ens hi vam veure implicats. Que el Departament dignifiqui com cal la figura de l'Abel. Una càtedra i el nom a un institut són mesures en aquest sentit, però no ens podem quedar aquí.
Temps i recursos. El temps necessari per conèixer els nostres alumnes, per reunir-nos-hi i parlar-hi. Planificar, preveure, reorganitzar, formar, tractar… i tornar a fer-ho, però amb temps. Un tutor amb 2 hores setmanals no coneix mai els 30 alumnes que té i les circumstàncies que els envolten. Un psicopedagog o psicopedagoga per quatre centres no és suficient. Això vol dir apostar d'una manera clara per dotar l'escola dels recursos necessaris, establint prioritats, pactant, escoltant i negociant. Just el que no s'ha fet fins ara.
I és hora de moure's. És hora que la comunitat educativa es faci veure, que s'aixequi de la cadira i que demostri què està disposada a fer. És hora que deixem ben clar als que poden decidir que en educació no s'hi valen les retallades. És el moment d'exigir al Departament la posada en marxa de protocols adreçats a la millora de la convivència als centres, de protocols de seguiment dels alumnes amb risc d'exclusió, i fer-ho de manera que no suposi una càrrega afegida per als que amb la nostra voluntarietat estem aguantant el que altres volen tombar. Els mestres, les mestres, les professores i professors, la comunitat docent en general, aquells que diuen que no estem formats, no estem motivats, no tenim empatia amb els alumnes i tenim massa vacances. Els professors, professores, les mestres i els mestres pel sol fet de ser-ho volem una formació apropiada i de qualitat. Estarem motivats si es reconeix amb fets (temps i recursos) la nostra tasca. Tindrem empatia amb els alumnes si tenim el temps suficient per conèixer-los i que ells ens coneguin a nosaltres. I deixem de veure les vacances del professorat com un anacronisme amb els temps que corren i entenguem-les com un període que necessita més l'alumne per ser el que és, una criatura.
Per tot això, per dignitat, però especialment per l'Abel, el dia 20 de maig ens concentrarem davant de les portes del Departament d'Ensenyament. Sense culpar, sense assenyalar i sense penjar-nos medalles. I allà serà el moment de comptar qui hi és i qui no hi és. Qui està disposat a fer alguna cosa i qui no està disposat a moure un dit. De les direccions permetent que un professor de cada centre hi assisteixi, convocant un claustre extraordinari per parlar-ne de manera exclusiva. Dels sindicats mostrant la nostra unió. De posar tot de la nostra part. És el mínim que li devem a l'Abel.
PERE SÁNCHEZ
CCOO EDUCACIÓ DE LES TERRES DE LLEIDA
