LLEGEIX L'ARTICLE EN FORMAT PDF (+)
El somni de la raó
produeix monstres.
Segurament, com sempre, en faig un gra massa.
Perquè m’agrada llegir, des de petit, passar les pàgines i saltar, ràpidament,
córrer per damunt de les idees, i cada frase, o cada mot és una crida a una
imatge, a una nova frase, un paisatge o
un record.
Aquesta història. Per què se’m va aparèixer Goya tot llegint un
document de la Generalitat de Catalunya. Estranyes associacions. Goya, el
pintor de las Majas, dels quadres de bandolers, o dels desastres de la guerra.
Aquell aiguafort en què un enorme animal plana damunt d’un home adormit a una
taula.
Llegia un document en què es desgranen unes
“orientacions per a la descripció de llocs de treball específics estructurals
de centres educatius públics i per a la provisió provisional. Curs 2014-2015”.
Títol avorrit, i segurament intranscendent per a la majoria de lectors i
lectores d’aquest diari. Però no ho és tant si us dic que sota aquesta
sentència –perquè ara se m’apareix a la imaginació incansable una d’aquelles
làpides romanes esculpides en marbre– , sota aquesta sentència, deia, hi ha les
instruccions per determinar com han de ser les professores i mestres que
educaran els fills dels (ara sí) molts lectors d’aquest diari.
Ja fa anys que les coses canvien, i no ens han
de fer por els canvis, diuen també. Però quan vas fent anys i recordes aquells
documents que llegíem, en què hom parlava de coses tan boniques com educar,
cooperar, o aprendre, t’adones (m’adono) que els anys passen de pressa.
Però volia parlar sobre les paraules. Ja hem
rondinat prou perquè volen convertir l’escola en una empresa. Perquè ens prenen
hores de música, d’art, fins i tot de tecnologia per fer-ne més d’anglès, d’
emprenedoria, o de religió. Perquè el curs vinent desapareixerà la carrera
d’Humanitats a universitats emblemàtiques, i la competitivitat, els resultats,
la suposada excel·lència, s’han convertit en l’única causa que hauria
d’interessar els mestres del nostre segle.
Les paraules defineixen les èpoques. Els mapes
o xarxes conceptuals descriuen règims polítics i estats, des que la història és
Història. Hi ha paraules que evoquen èpoques, llenguatges conscients o no de
governants que s’introdueixen als texts oficials, als mitjans de comunicació,
al llenguatge del carrer, i que a la vegada modifiquen el pensament, la
cultura, amb majúscules dels ciutadans, habitants o súbdits en qüestió.
Conceptes que apareixen en textos grans, com constitucions, lleis o discursos,
però també en aquest petit document, en aquestes minúscules i humils
instruccions per a directors i directores del nostre país, perquè defineixin
com han de ser els mestres que educaran els fills dels nostres lectors.
A la pàgina 14 de l’ esmentat document hi
apareix una llista de verbs que s’han de tenir en compte i de “verbs no
recomanables” a l’hora de redactar els esmentats perfils del professorat. No
m’ho podia creure, en llegir ambdues llistes. Verbs que s’han de tenir en
compte: analitzar, aprovar, controlar, decidir, dirigir, supervisar, vigilar,
programar, planificar, informar... Verbs no recomanables: participar,
contribuir, cooperar, estimar, facilitar.
N’hi ha
més, de coses interessants. Com ara unes competències transversals que seran
molt tingudes en compte a l’hora de seleccionar el personal més adient. Més excel·lència,
més competència, sense oblidar l’estalvi econòmic. Tot per als alumnes, diu el
text. De totes, em quedo amb aquesta: “Tolerància a la pressió. Capacitat per
continuar treballant amb eficàcia en situacions de pressió ambiental,
hostilitat o estrés... implica la capacitat d’autocontrol, de reaccions
emocionals i conductuals...”
Si no fos
perquè avui la reflexió és sobre paraules, aprofitaria per explicar que aquestes
competències no són altra cosa que riscos psicosocials, els quals, segons la Llei
de prevenció de riscos laborals, els empresaris i les Administració públiques
han d’evitar. És com si un empresari de la construcció, a l’hora de contractar
treballadors per a les seves obres, demanés un perfil de paleta tolerant a les
caigudes des de la bastida, i amb capacitat de rebre cops de maó de tant en
tant.
Segurament, com sempre, en faig d’un gra
massa. Nosaltres continuarem lluitant per recuperar aquests verbs que ens volen
prendre. Però és que cada cop costa més fer de mestres.
CCOO
aprofitem per mostrar el nostre condol per la pèrdua del company Jordi
Vilamitjana, gran professional i persona molt compromesa en la lluita contra la
injustícia social.
Toni
Madueño
CCOO
Educació Girona
