HE TINGUT UN SOMNI (CONTE DE NADAL)
S’acostava el Nadal. El solstici d'hivern, amb les seves llargues nits de fred i dies curts, havia d’arribar en qualsevol moment… Aquella nit plovia de llevant; la pluja i el vent colpejaven la finestra de la meva estança i el soroll feia que no em pogués adormir del tot… Amb els ulls tancats pensava, ves per on, que la famosa crisi havia arribat també a la Loteria de Nadal. Just abans de ficar-me al llit, fent zàping como cada nit, havia ensopegat amb l’anunci que, com tots els anys per aquestes dates, ens anima a comprar loteria… Quina por de veure la Montserrat Caballé amb aquesta cara de “compte que m’atropella un camió”, i quina llàstima de veure en Raphael fer aquest nananananá nananaaaa del final amb aquests gestos i aquest tonet que, en comptes de provocar la complicitat que busca, fa autèntica vergonya aliena. Està molt ben maquillat, això sí… I jo em demanava on seria el calb que, com cada any, anava repartint il·lusió bufant l’aire d’aquella manera tan especial i que quedarà en el nostre subconscient de per vida... Quina tristor Déu meu!... I suposo que devia ser en aquell moment quan vaig començar a adormir-me. Recordo que quan estudiava a la Facultat teníem un professor de psicologia que ens explicava les fases del son i la seva importància. És un tema que sempre m’ha interessat. Ens deia que el son és un estat fisiològic necessari per a la vida durant el qual es produeixen canvis en les funcions de l'organisme i es desenvolupa una activitat mental imprescindible per mantenir l'equilibri físic i psíquic de les persones. Sabíeu que té dues etapes?: la fase de son lent o NO REM, i fase de son ràpid o REM (sigles que corresponen al seu nom en anglès: rapid eye movements o moviments oculars ràpids). Doncs jo devia estar en una d’aquestes fases quan vaig tenir un dels somnis més agradables de la meva vida…
Vivia en un país on l’educació era un valor fonamental, un dret bàsic de tots els ciutadans i ciutadanes i que era especialment “mimat” per l’administració pública. La mateixa administració que es marcava con a objectiu imprescindible la formació en els coneixements i els valors de tots els alumnes. L’ocupació dels professors era máxima, les plantilles les millors de tota Europa, el nombre d’alumnes per aula molt baix, cosa que facilitava la tasca dels i les mestres… Es complien els acords sindicals, i els compromisos de millora de les condicions laborals i econòmiques de tots els treballadors i treballadores de l’educació. Les baixes dels professors es cobrien des del primer dia. Els majors de 55 anys tenien una reducció de jornada. Havien disminuït de 25 a 23 les hores lectives del professorat de primària. Els interins i interines tenien feina assegurada a partir de la signatura d’un pacte d’estabilitat. Havien augmentat les hores de coordinació i de tutoria. Es contractaven TEI’s i vetlladores a dojo. Les negociacions i els acords eren un tema prioritari. Els nomenaments del personal eren com a mínim de mitja jornada. Les llicències retribuïdes per estudis es tenien molt en compte. Les dotacions econòmiques per als centres eren les adequades. S’ampliaven les línies i s’obrien nous centres educatius alhora que disminuïa el nombre de barracots. L’oferta pública de places escolars era generosa i les llistes d’espera eren quasi inexistents. La política del departament d’educació d’aquell país aplicava contínuament el sentit comú i tenia una clara visió pedagògica i una voluntat ferma d’afavorir l’alumnat i la qualitat de l’ensenyament públic.
La tempesta va anar augmentant en intensitat i un tro ensordidor em va despertar. I em vaig adonar, malauradament, que tot havia estat un somni. Una vegada despert, i completament desvetllat, una tristor molt profunda alhora que un esgarrifós calfred van recórrer el meu cos de dalt a baix. Em vaig adonar que aquest hipotètic país del meu somni havia estat, no feia gaire temps, el meu propi país: Catalunya. Que totes aquestes coses les teníem i les havíem perdut. O ens les havien robat. O pitjor encara: ens les havíem deixat arrabassar, pràcticament sense oposar-hi resistència… I que el mateix havia passat amb la sanitat, amb les pensions, amb la protecció social, i amb tants i tants drets constitucionals de tots nosaltres…
Ara fa 50 anys, Martin Luther King va pronunciar el seu famós discurs, “He tingut un somni”, al final de la Marxa pel Treball i la Llibertat que es va fer a Washington. En aquest discurs cèlebre, Luther King expressava el seu desig de pau i de fraternitat entre tots els homes i dones de la terra, així com el final de la segregació racial que patien els negres.
Amb aquest mateix esperit des de CCOO us diem que no pararem de denunciar públicament aquesta situació, que no ens cansarem d’aixecar la veu de la indignació les vegades que faci falta alhora que us animem a no rendir-vos, a continuar lluitant, tots junts, i a fer-nos costat en totes les mobilitzacions que, de ben segur, seran presents de forma sostinguda durant tot el 2014. Companys i companyes, la lluita continua! Bones festes i feliços somnis aquest Nadal.
David Pérez
CCOO Educació Girona
