25 de Novembre dia Internacional per la eradicació
de la Violència de Gènere
Coeduquem per a la convivència
Les dones són objecte d’una forma específica de violència, que es
conseqüència del paper assignat a homes i a dones en una societat estructurada segons
criteris sexistes, per això, aquesta violència és una violència de gènere. A
més, a causa l’estructura jeràrquica i de poder desigual en la qual conviuen,
l’objecte de la violència sol ser la dona, per això, també podem ben bé
anomenar-la violència masclista.
Les formes que adopta aquesta violència són variades. Des del menyspreu
o el no reconeixement, fins a l’agressió física, passant per la verbal, o
l’econòmica, en molts casos es donen com a pràctiques socials i actituds
assumides, fins i tot per aquelles que les pateixen, com a part de l’ordre
normal de les coses, i a vegades amb una condescendència, diríem, amarga.
Fer visible aquesta situació ha estat una tasca d’anys, amb moltes vides
perdudes, fins que el 28 de desembre
s’aprova la Llei orgànica 1/2004 de
mesures de protecció integral contra la violència de gènere. Tanmateix, com
demostren les estadístiques anuals, la
seva plasmació legal no ha impedit que milers de dones siguin maltractades, i
que algunes d’elles hagin perdut la vida.
El problema persisteix perquè la seva arrel es troba encara instal·lada,
per a molts homes i per a moltes dones, en el més profund de les idees i
creences que guien la forma amb què estableixen les seves relacions als
diferents àmbits socials, i molt especialment al de la parella. Aquestes
creences no són més que això: suposicions del que s’espera que ha d’assumir un
rol dona o un rol home. Resulta significatiu i confirma això el fet que la
violència masclista no sap de classes socials ni de nivells culturals.
És ben complicat canviar aquests pressupòsits, com tants altres, amb
conseqüències negatives i limitadores per al desenvolupament de les persones,
en un marc de pau i de llibertat. Això ho sabem bé els educadors i les
educadores, però també sabem que es tracta d’un camí de llarg recorregut que no
es pot abandonar.
L’escola, en aquest sentit,
juga un paper clau: en primer lloc a
l’hora de detectar entre els nois i les noies actituds sexistes, i en segon
lloc per la potencialitat educadora que pot tenir la transmissió de valors
alternatius i igualitaris, que ajudin a desmuntar aquests, diríem, estigmes del
gènere.
Però això no és tasca d’un dia, d’una activitat específica o d’un tema
en un temari, és més aviat una tasca transversal i constant, una tasca que, per
poder aplicar-se de forma fluida,
requereix que siguem nosaltres, el professorat, els primers i les
primeres en ser conscients de la seva importància i de la seves conseqüències
en les vides de les persones. Aquesta tasca també exigeix algunes precaucions,
de les quals en destacaríem dues: una, tenir en compte la diversitat de formes
que adopta la violència de gènere abans d’arribar als seus extrems més
dramàtics, i remarcar dintre dels valors de respecte, solidaritat i pau que
guien molts dels nostres projectes educatius l’específica forma de ser d’aquest
tipus de violència, pel fet d’estar instal·lada i assumida en el fons de molts
hàbits socials transmesos com a quelcom “natural”.
L’altra, no fer del nostre un discurs victimitzador. Educar per la
igualtat, coeducar, és una tasca dirigida tant a ells com a elles, perquè no
hem d’oblidar que ells també són víctimes del seu rol. No podem coeducar
presentant les dones com a víctimes dels homes. El rol de víctima s’acaba
naturalitzant com a un atribut de les dones i, com sabem, la víctima (una
paraula que, per cert, sols existeix en femení), per ser-ho, es converteix en
un subjecte passiu, sense capacitat de sortir de la seva situació per ella
mateixa. Per això, hem de tenir en compte que els discursos que transmetem no
consolidin els papers agressor / víctima, en homes i dones, i evitar així la
seva naturalització en el pensament dels nois i les noies .
Desafortunadament, la resta d’estímuls externs que els joves i les joves
reben diàriament no acompanyen gaire: des de la imagineria sentimental
projectada en molta de la música que escolten els i les adolescents, fins als valors amb què es troben en la seva
interacció social diària fora de l’escola i l’institut, o els transmesos pels
espectacles mediàtics. Tanmateix, sempre podem convertir tot aquest “material”
en una oportunitat d’anàlisi des de l’aula. Tasca complicada, ja ho sabem, però
ja sabíem que educar és ben difícil.
Aprofitant la commemoració del dia internacional contra la violència de
gènere ens agradaria transmetre al conjunt del professorat la necessitat de
mantenir viu en els nostres centres un espai de reflexió sobre gènere i
educació, capaç de plasmar-se en pràctiques concretes que travessin la nostra
acció educativa, perquè una de les eines més efectives contra la violència de
gènere és l’educació en valors d’igualtat. Aquesta és la nostra aportació més
valuosa, com a professionals de l’escola, a la solució d’un problema encara
massa present a la nostra societat: la
violència de gènere.
