Decidir: escola pública, estatal o mercat
La meva decisió és pel dret universal a l’educació, per la cooperació i no per la competència, per l’equitat i no per la segregació, per la coresponsabilitat i no per la centralització, per la millora educativa basada en l’evidència científica i la formació, per obrir les escoles que falten, arrelades al territori.
El nucli dur de la Llei d’Educació de Catalunya ja està en marxa.
Funciona a tot ritme la conversió de l’educació pública en un mercat escolar. El mercat és el mercat: mai no ha garantit drets de ciutadania. I els drets mercantils, els que genera un contracte, per exemple la matrícula, tampoc no sempre.
He dit conversió. Perquè és amb la fe del convers que alguns centres públics s’han llançat a competir per l’alumnat, sobretot per determinat tipus d’alumnat, de clientela. Competeixen entre ells, però en condicions legals de desavantatge respecte dels centres privats pel que fa a procediments i terminis. Encara no per preu, però tot va arribant. Els cicles superiors de la Formació Professional pública ja tenen taxes. La LEC va obrir la possibilitat de finançament privat per als centres públics i va obrir noves modalitats de finançament públic per als centres privats.
Hores d’ara, quan sabem que el nombre total d’alumnes segueix creixent, la consellera ja ha anunciat el tancament de 275 grups classe. Seran força més després de les preinscripcions. I la responsabilitat dels tancaments serà del professorat, o de la direcció, que no ho fa prou bé. El mercat haurà triat. La consellera no hi tindrà res a veure. També es denegaran concerts. Més tard. A l’estiu, o al setembre o al novembre. L’avantatge és l’avantatge, però el mercat és el mercat.
Com ens poden haver enganyat d’aquesta manera? En què han de competir els centres quan la política del ministre i de la consellera són més intervencionistes que mai? Ens diuen, com feia molts anys que no es veia, què hem d’ensenyar, com ho hem d’ensenyar, com hem de fer els “reforços” i després ho avaluen i classifiquen els centres en quatre categories dolents, regulars, bons i molt bons. I la LOMCE farà que aquesta classificació sigui pública, per ajudar a triar escola.
Per fer això, està en marxa també el desempoderament de la comunitat educativa. Les decisions són de la Generalitat (en pugna amb el Ministerio) i dels titulars i directors dels centres. Ni els poders locals, ni les famílies associades en AMPAs, ni els consells escolars, ni el professorat, ni els professionals de suport i complement al sistema educatiu, ni els estudiants tenen cap paper proactiu. La LEC s’ha trobat amb la LOMCE i s’han fet amigues en tot excepte en si mana més el ministre Wert o la consellera Rigau. Els projectes educatius no són ja de la comunitat educativa. Si el projecte ha sigut reduït al ridícul… per què es porta la selecció del 50% de les plantilles a les direccions? Esbaldint responsabilitats de la conselleria?
Això no és l’educació pública. És un mercat estatalitzat i amb una regulació discriminatòria. El que era públic, era nostre: dels poders públics i de la comunitat educativa, en equilibri, inestable necessàriament. Érem amos i ens han convertit en clients. Triar escola no és fer escola.
Tot això és la LEC, i és la LOMCE. Si hem de decidir, jo dic que aquesta no és la meva decisió. Que la meva decisió és pel dret universal a l’educació, per la cooperació i no per la competència, per l’equitat i no per la segregació, per la coresponsabilitat i no per la centralització, per la millora educativa basada en l’evidència científica i la formació, per obrir les escoles que falten, arrelades al territori. L’educació pública catalana.
