LEGEIX L'ARTICLE EN FORMAT PDF (+)
A la recerca de la felicitat
Estava buscant la manera de començar aquest article quan, mentre hi donava voltes, m’ha vingut al cap la pel·lícula La recerca de la felicitat. Aquesta pel·lícula parla d’un home que per seguir el seu objectiu s’enfronta a les adversitats que se li presenten de manera positiva i realista acompanyat del seu fill de 8 anys, donant-li una gran lliçó de força de voluntat i capacitat de resiliència.
En realitat, el treball que desenvolupen els educadors i educadores i els equips tècnics de centres que s’ocupen de l’atenció a les persones, té molt a veure amb la felicitat. La nostra feina es basa a donar una educació integral i complerta a 365 graus, ja que una persona capacitada per a afrontar les dificultats de la vida, per a aprendre d’elles, amb la capacitat de modificar al seu favor la realitat que l’envolta i amb bones capacitats crítiques, serà un ciutadà feliç.
Com he dit abans, per fer que els ciutadans siguin feliços i crítics al mateix temps, l’educació ha de ser integral, o sigui l’educació ha he mirar pel desenvolupament global de l’ésser humà. I per tant, al costat dels coneixements generals i específics cal afavorir el desenvolupament d’una capacitat empàtica que ens permeti posar-nos en el lloc dels altres i saber reconèixer els sentiments i les emocions pròpies i de les altres persones, ensenyar a tenir la capacitat de relacionar-nos amb les persones i el seu entorn, i a ser capaços de prendre les pròpies decisions lliurement i amb plena responsabilitat.
Dit així sembla fàcil, però la realitat és que no ho és; precisament és complicat i no sempre s’aconsegueixen els objectius que nosaltres, com a treballadors i treballadores, ens proposem. Perquè l’educació sigui integral, els subjectes implicats en l’acció educativa han de ser diversos. De manera que d’una part tenim l’educació formal, informal i no formal, d’una altra tots els treballadors que s’ocupen de l’atenció a les persones i d’una altra tenim les institucions que amb les seves decisions polítiques, poden incentivar o no aquest tipus d’educació. Cal dir que en molts casos les tasques dels diversos actors es superposen i quan es treballa conjuntament, es completen entre ells.
Ara bé, em demano si hi ha un interès general a tenir una ciutadania crítica, satisfeta i positiva, ja que, com bé sabem, uns ciutadans amb opinió estan més disposats a lluitar per defensar els propis drets. Però, és clar, això forma part del joc democràtic. Encara no en tinc una resposta clara o potser no me l’he volgut donar, però el que sí sé, és que fa molts anys que treballo d’educador social i crec que en aquests moments, a causa de la “crisi”, estem vivint un retrocés en el desenvolupament de la nostres tasques professionals, ja que les retallades que s’han fet en tots els àmbits educatius, han comportat una disminució important dels treballadors que es dediquen a aquest sector tan fonamental per al desenvolupament d‘un país, amb les conseqüències que podeu imaginar i constatar. També en altres casos, la manca d’un pressupost econòmic adequat destinat a aquest sector per les institucions, ha comportat que el treball que es desenvolupa tendeixi més cap a una vessant assistencial que no pas educativa.
Es parla molt dels drets que tenim, en parlem tant que sembla quasi que la paraula “dret” hagi perdut la seva importància. Ja no lluitem més per mantenir el que es va conquistar amb el treball i la lluita dels homes i de les dones que volien un futur millor per a ells i els seus fills. On ha anat a parar el dret a una bona educació pública? I el dret a ser ciutadans crítics i responsables?
Doncs, tal com ho veig, la idea d’ajudar que les persones siguin felices, crítiques i lliures és un problema que en l’actualitat preocupa principalment els treballadors i treballadores del sector educatiu mentre que sembla no amoïnar els dirigents del nostre país. Crec que en lloc de voler formar uns ciutadans crítics es prefereix formar persones individualistes que competeixin entre elles per ser el treballador més productiu, cada cop amb sous més baixos i sense tenir l’interès per lluitar per tal de millorar la seva situació laboral. És cert que això potser ens permetrà sortir de la difícil situació econòmica en què ens trobem (que –cal afegir– no afecta a tothom de la mateixa manera) i competir amb els famosos països emergents, però a quin preu? Estem disposats a renunciar a ser persones a canvi d’un sou que en certs casos no és suficient per viure una persona sola i encara menys si té fills?
Continuo pensant que la feina que desenvolupem és molt important i que la majoria dels treballadors i treballadores d’aquest àmbit, no obstant les dificultats en què es troben diàriament, continuen fent la feina amb professionalitat i il·lusió, amb la intenció d’ajudar a les persones a ser protagonistes de la seva vida i a aconseguir que siguin ciutadans crítics, lliures i feliços. Però tinc també clar que si les institucions no ens ajuden a fer que això sigui possible, els resultats que aconseguirem seran molt menys significatius. La conseqüència serà una societat més egoista i desigual i, certament, molt menys feliç .
Tal com va dir Nelson Mandela: “L'educació és l'arma més poderosa que es pot utilitzar per canviar el món”
DAVIDE PRETTA
CCOO EDUCACIÓ GIRONA
