LLEGEIX L'ARTICLE EN FORMAT PDF (+)
SÓC MESTRA
Sóc mestra “amb vocació”. Des de l’adolescència intuïa quina podia ser la meva missió a la vida: ensenyar. Amb el temps em vaig adonar que el fet de ser mestra implicava alguna cosa més que transmetre coneixements, per això em va fascinar el món de l’educació infantil. Poder ser partícip dels processos tant cognitius com emocionals que van fent els infants en aquesta etapa tan important de la seva vida, em meravellava (i em segueix meravellant!!!). I ara que fa vint anys que em dedico a la docència entenc l’educació i la missió a la vida des d’una altra perspectiva ben diferent: ser mestra implica un compromís social. Amb aquesta rotunditat ho vull expressar perquè els fets que estan succeint en les nostres aules i les realitats socials i personals que descobrim en el dia a dia, ens posen de manifest la importància de la nostra implicació. I perquè com a educadors i educadores ens hem de creure la possibilitat que tenim de transformació de la societat des de la nostra posició privilegiada d’observadors, acompanyants, mediadors i sabedors dels entramats socials que es fan visibles (i de quina manera!!!) als centres escolars.
Les últimes notícies relacionades amb el tema de la infància ens parlen del reconeixement per part de la Secretaria de Salut pública del Departament de Salut de 751 infants menors de 16 anys amb diagnòstic de malnutrició. La polèmica i les diferents actuacions polítiques derivades, per una banda del ball de xifres i per una altra, de certes afirmacions fetes anteriorment negant la realitat que ara ens trasbalsa, posa de manifest la incompetència dels qui són responsables i dels qui han de donar resposta immediata a aquesta situació.
Fa uns quants mesos la federació d’educació de CCOO de Girona publicàvem un article sobre l’estudi que la Creu Roja havia fet sobre pobresa infantil a les comarques gironines, constatant, amb algunes dades de diferents centres, la gravetat de la situació. I fa només uns dies, en una conversa informal amb un professor que fa tasques d’acompanyament i assessorament als centres, em comentava que en alguns instituts havien detectat “robatoris d’entrepans” entre els alumnes. Potser ja és hora que fem alguna cosa, no? I “aquesta cosa” ha de començar per denunciar i fer saber als organismes pertinents totes i cada una de les situacions que observem, compartim, patim en el dia a dia en el nostre centre. Perquè no podem restar immunes a aquestes barbaritats, perquè som part d’aquest entramat com a professionals de l’educació però també com a ciutadans. No podem abandonar aquesta lluita social perquè som co-responsables d’aquesta i d’altres situacions si no denunciem les injustícies.
No podem fugir constantment emparant-nos en el “no hi ha res a fer”, en “això és massa gros per mi” o en el “no m’escoltaran”. Els nostres infants estan esperant la nostra actuació responsable, són ells els qui es troben indefensos sense capacitat de resposta, indefensos perquè la realitat que estan vivint els converteix en víctimes d’una societat que ara per ara no escolta les seves necessitats.
Són moltes les lluites i és veritat que la complexitat social actual ens arrossega cap al desànim. Però no oblidem que el nostre silenci i la nostra indiferència és aprofitada per altres per seguir construint una societat amb més desigualtats socials. Nelson Mandela ho tenia molt clar: “en aquest món globalitzat cadascú de nosaltres som els guardians del nostre germà i de la nostra germana. Hem fallat sovint en la nostra obligació moral”.
La insensibilitat d’aquests governs que permeten que amb les seves retallades i lleis no tots els infants tinguin les mateixes oportunitats davant el seu futur immediat, ens ha de mobilitzar per protegir la vida dels més indefensos. Des de CCOO seguirem apostant per aquest sindicalisme social que ens compromet amb cadascuna de les persones que són víctimes de qualsevol injustícia tant laboral com social. Aquest és el compromís que ara, des de la meva condició de sindicalista, però també des de la meva condició de treballadora, mestra, mare i ciutadana, vull expressar en aquest article. I no puc evitar l’emoció que em generen les meves pròpies paraules escrites des de la senzillesa i des del record de tantes experiències viscudes. Perquè l’educació té un poder de transformació tan gran que m’entristeix que no aprofitem la seva força per anar construint, pas a pas, una nova societat possible més justa per a tots i on tothom es pugui sentir acollit i acompanyat.
Aquesta vocació expressada al començament d’aquest article, l’he compartida amb molts i moltes mestres que fan de la seva feina una raó d’existir, que entreguen temps, vida i experiència perquè aquest paper transformador de l’educació sigui una realitat. A ells i a elles animo a continuar treballant conjuntament des d’aquest compromís social perquè aquesta força del grup ens ajudi a creure que tot és possible si es vol que sigui possible.
Marta Tejedor
Sindicat Educació CCOO Girona
