Article de Belen López, professora i Delegada sindical de CCOO Educació publicat al Diari de Girona del 22 de maig de 2018.
Font. Diari de Girona
En un moment en
que la paraula diàleg està en boca de tothom i no es veu per enlloc, en un
moment en que cotitzen a l’alça les visions del món excloents que polaritzen i
fragmenten els interessos, crec que és imprescindible posar en valor
aquelles organitzacions que, com els sindicats de classe, som capaces d’arribar
a acords per materialitzar els nostres ideals, és a dir, la millora de les
condicions de vida i de treball de la gent, per tal de fer avançar la societat
cap a un model de major igualtat i justícia social.
Això és el que
ha fet CCOO d’educació signant els acords de juny del 2017 amb la
Generalitat, i els de març del 2018 amb el Ministeri d’Hisenda i Funció
Pública a Madrid. Unes millores que, entre d’altres, han suposat: un increment
salarial (d’entre el 6,1% i el 8,8% en els propers tres anys); una amplia
oferta d’oposicions per a docents (prop de 20.000 places en els propers 5 anys,
per reduir l’ interinitat del 30% al 8%
i permetre al personal docent
desenvolupar un projecte vital i professional estable); el reconeixement
dels deutes salarials de les pagues de 2013 i 2014; el cobrament del 100% del salari en nous
supòsits d’incapacitat temporal; i
,finalment, la recuperació de la
capacitat negociadora per poder aconseguir la reducció d’hores lectives, el
fons d’acció social i el desenvolupament de plans de formació i d’igualtat. Tots
aquests acords suposen l’inici de la recuperació dels drets arrabassats
amb l’excusa de la crisi. Com sempre, des de CCOO seguirem exigint i
mobilitzant-nos per recuperar-los i continuarem les reivindicacions per
ampliar-los.
La recuperació i
dignificació de les condicions de treball del personal docent de Catalunya és
la millor manera de dignificar i millorar el funcionament d’un dels tres pilars
essencials de l’estat del benestar: el sistema públic d’educació. Un clar exemple
d’aquesta relació es fa palesa en la campanya de baixada de ràtios que hem
endegat en solitari aquesta primavera. Des de CCOO proposem als grups
parlamentaris que, de forma immediata, elaborin la normativa corresponent per
tal de reduir les ràtios dels centres educatius que, com a màxim, haurien de
ser de 20 alumnes a infantil i primària, de 25 a secundària obligatòria i de 30
a la postobligatòria, amb tots els desdoblaments necessaris per garantir
l’atenció a l’alumnat. Aquestes ràtios no només milloren les càrregues de
treball del personal docent sinó que representen la mesura més efectiva
per incidir en la qualitat educativa, perquè permet d’una manera efectiva una
atenció més personalitzada. En conseqüència, ajuda a implementar una veritable
escola inclusiva, el gran repte que té l’Educació al nostre país i que no és en
absolut viable si no es comença per aquest primer pas.
Ara és el moment
de passar a l’ofensiva, perquè ara es torna a generar riquesa i aquesta també ha
d’arribar a les butxaques dels treballadors i les treballadores. Per
aconseguir-ho cal mobilitzar-se, cal canviar la correlació de forces, cal que
siguem més i que estem més convençuts i convençudes en la defensa dels nostres
drets i d’un repartiment més just d’aquesta riquesa que genera el nostre
treball. Però aquesta energia transformadora només serà útil si la podem
plasmar en acords concrets que tinguin afectació en el dia a dia de les
persones.
Perquè ara tenim
l’oportunitat, l’any vinent hi haurà el procés d’eleccions sindicals a
l’administració pública i també a l’ensenyament i no hi ha fet amb més
radicalitat democràtica que participar en un procés on els propis treballadors
i treballadores tenim la capacitat de transformar la nostra realitat mitjançant
la negociació col·lectiva de les nostres condicions laborals, mitjançant
acords, en els espais de negociació que ens són propis: la mesa sectorial, amb
el Departament d’ensenyament, i la Mesa de la Funció Pública, amb la
Generalitat de Catalunya. El personal docent no podem girar-nos d’esquena a
aquest fet, com si això fos una cosa dels sindicats i no ens interpel·lés a
nosaltres. Està a les
nostres mans canviar les coses, la resignació no ens ha beneficiat mai. Caldrà
doncs, que el personal docent de Catalunya valori els acords esmentats més
amunt i esbrini qui els ha signat i qui no, i finalment, decideixi quin
sindicat representa millor els seus interessos. És el moment del sindicalisme
útil. Fets, no paraules.
