HANNAH ARENT (Alemanya 2012)
Dona de principis
fermes i amb una personalitat forta e indomable. Mai va tenir por de mostrar
obertament els seus punts de vista, no es va alinear amb modes ni poders;
sempre va parlar alt i clar tot i sent conscient que la seva vida hagués estat
més agradable refugiant-se en un silenci
més acomodatici.
Hannah va ser
activista sionista a la joventut, víctima de la persecució als jueus en
Alemanya i presonera a un camp d’internament . Es va exiliar a Estats Units
després d’un llarg pelegrinatge per diversos països d’Europa fugint del
nazisme.
El fil conductor de
la pel·lícula que Margaret Von Trota dirigeix als 70 anys, es centra a les cròniques que fa Hanna com a
periodista per la revista nord americana
The New Yorker. S’ofereix perer assistir com a corresponsal al procés del oficial del Tercer Reich Adolf
Eichmann, un del màxims responsables dels camps d’extermini durant la segona Guerra Mundial. El judici es
va celebrar a Israel al 1961.
Sent jueva i
víctima tothom esperava que s’acarnissés amb Eichmann , el descrivís com un
assassí inhumà al que no es pot perdonar i s’ha de condemnar sense vacil·lacions a la mort. Hannah va descriure a Eichimann com
un don ningú, mediocre, sense cap singularitat, amb una devoció pel sistema que
anteposava a la seva pròpia capacitat de pensament i codi moral. Per a Arent el que va fer possible
l’Holocaust van ser els “Eichmanns”, un munt de “qualsevols”, amb una fe cega en el sistema que els va fer oblidar
la seva capacitat humana de raonament, de pensar. Aquesta actitud conjunta, és el que fa
possible la natura mateixa del totalitarisme i del mal en la condició humana,
pensava Arent. És el que ella va anomenar la banalitat del mal i del
que va escriure a les seves cròniques. Raonava
la idea de que els més grans mals del món són els mals que fan els don
ningú. No va dir que Eichmann fos
innocent però tampoc va manifestar oberta i clarament que
fos culpable. La defensa del que
pensava la van fer perdre part de les seves amistats.
Fruit de les
cròniques que va fer seguint el judici i després de madurar tot el que havia
vist, escoltat ... un any després es va publicar el llibre on explicava les seves idees . Van ser molt criticades i controvertides per
discrepar del que era “políticament correcte” . Va titular el llibre Eichmann a Jerusalem: un informe sobre la
banalitat del mal.
Un film per a
amants de la història i el cinema, amb
un missatge molt actual en aquests temps que ens ha tocat viure on reapareixen els
fantasmes del totalitarisme acompanyat de pèrdua de drets. Ens recorda la
importància pensar per decidir amb
criteri, per poder ser lliures. “Pensar
ens salvarà de la catàstrofe” diu la protagonista en un moment
de la pel·lícula.
El film és una adaptació del llibre autobiogràfic amb el
mateix títol del que es van vendre més d’onze milions d’exemplars. Waris
significa Flor del Desert en el seu
idioma . Nascuda a Somàlia a una família de pastors nòmades. Als 13 anys el seu
pare acorda el seu matrimoni amb un home gran que té tres dones més. Fugint
d’aquest destí camina durant dies pel desert fins arribar a Mogadiscio, capital
de Somàlia. Uns familiars l’ajuden, viatja a Londres,...Un camí de dificultats
on es va anar trobant amb bones persones i dones amigues. El fotògraf Terry
Donaldson la va descobrir a un restaurant de menjar ràpid i va ser el primer
pas per la seva transformació en model.
Al millor moment de la seva carrera va
rebel·lar públicament que ella va ser víctima de l’ablació del clítoris, fet
que va aixecar una onada de simpatia i controvèrsia. En aquest moment Waris
decideix dedicar la resta de la seva vida a lluitar contra aquesta tradició
inhumana que mutila a la dona, la destrueix física i mentalment. Des de la seva
fundació porta més de deu anys tractant de convèncer a polítics i ONG’s
d’implementar lleis contra aquesta violència vers la dona i educar a la gent al
respecte.
Les crítiques del
film no van ser tot lo bones que esperaven. Waris va manifestar que si bé la
pel·lícula mostrava només una part de la
seva vida aquesta era la part essencial i que tot el que ella explicava al
llibre i sortia al film no era exagerat ni era ficció, era la seva vida.
“Donar amor i
respecte és el primer pas per eradicar les atrocitats que passen al món, com la
mutilació genital femenina” Waris Dirie
ORGANIZADAS,
MUJERES TEJIENDO LA HISTORIA (Guatemala,2013)
Aquest documental
ens ofereix una altre història de dones que s’organitzen per reivindicar drets ancestrals i continuar
trencant cadenes patriarcals. Dones lluitadores, combatives i somniadores que
volen transformar, canviar la seva realitat i reivindiquen el dret a no rendir-se.
Una de les
protagonistes és Carmen Tacam, maia k’iché de Guatemala, és activista per les
dones i els joves. Al 2012 va ser triada com la primera dona Presidenta dels 48
cantons de Totonicapán, forma d’autoritat precolombina i màxima representació
de les comunitats indígenes de la regió. Va promoure pels Pobles indígenes del
Altiplà de Guatemala la revisió de la reforma constitucional, la reforma
educativa per a la carrera de magisteri i la revisió de la política
d’electricitat. Al govern no li van agradar aquestes reivindicacions i va
menysprear i reprimir l’autoritat indígena i al poble de Totonipacán. El govern
guatemalenc va obrir un procés judicial a Carmen que durant un temps li va
impedir sortir del país per donar a conèixer al món la situació del seu poble.
Afortunadament això ja s’ha resolt i va estar el maig passat a Espanya,
concretament a Saragossa i Osca
informant d’aquesta realitat a diferents xerrades.
- ORGANIZADAS, MUJERES TEJIENDO LA HISTORIA a Vimeo
- ORGANIZADAS, MUJERES TEJIENDO LA HISTORIA a YouTube
“Les dones busquem
formes de sostenir la VIDA” Sandra Morán Reyes
“El procés
alternatiu ha de començar a viure’s avui des de les meves relacions amb mi
mateixa, amb les altres persones i no esperar al que s’anomenava abans la toma
del poder. Com ho fem? aquest és el tema. Hi ha espais importants on estem
començant a entendre’ns, a reconèixer-nos i l’avanç és també que no ens hem
aturat malgrat tot no ens hem aturat. Estem en la energia positiva de
construir, de trobar camins, de trobar respostes”
Sandra Morán Reyes.
LAS MAESTRAS
DE LA REPUBLICA (Espanya 2013)
“Les Mestres de la
República van ser unes dones cultes i
independents que es van implicar a la renovació i pedagògica per transformar la
societat, compromeses amb l’educació fonamentada a la igualtat, justícia i
solidaritat” facebook Las Maestras de la
República.
Aquest documental
distribuït per Karma films després del Goya
s’estrenarà a sales comercials d’Espanya el proper 14 de març.
T’animem a
emocionar-te veient-lo. Per comprendre el present cal conèixer la història.
Si vols informació la xarxa està plena, sobretot després
de guanyar el Goya.
- LAS MAESTRAS DE LA REPÚBLICA la web Oficial
- LAS MAESTRAS DE LA REPÚBLICA facebook
- PILAR PÉREZ LOZANO recollint el GOYA a YouTube.
- TRAILER a Youtube
Vídeo a una taula rodona que es va organitzar a Àvila després de la
projecció del documental. Hilda es la filla de uns mestres que van patir “el
espanto” com ella l’anomena. Era petita, tenia dues germanes i vam matar a la seva mare Balbina mestra
republicana i directora de les escoles
de Cangas de Narcea. Al setembre de 1936, la van deternir , empressonar
i assassinar aquella mateixa nit. El seu pare Ceferino també mestre estava amb
les tres al veure que la seva dona no tornava va decidir anar a buscar-la,
aquella mateixa nit també va ser assassinat...
“Para mis padres, para tantos y tantos que como ellos aún
están en las cunetas...
GRITO en primer lugar por ellos, por su injusta, terrible
y cobarde muerte.
GRITO por su miedo, por su dolor, por su juventud
truncada, por la vida que no vivieron y grito por nosotros que nos quedamos
aquí sin ellos, pobres, huérfanas y a merced de sus asesinos que se pasaron 40
años insultándoles, pisotándoles y diciendo mentiras y más mentiras sobre su
vida y sobre su muerte.
GRITO y vuelvo a gritar por todo lo que tuvimos que
callar y aguantar.
Y GRITO por las madres y las viudasy los familiares y
tantos y tantos que vivieron y murieron con la boca bien apretada para que no
se les escapara este mismo grito nuestro.
Y GRITO por la
verdad, la única verdad, que fuísteis asesinados por defender causas justas.
Y GRITO por la justícia, por esa justícia que vosotros
mereceis y nosotros tanto necesitamos.
Y con mi garganta te digo ¡que mi voz suba a los montes
que baje a la tierra y truene! Eso pide mi garganta desde hoy y desde siempre.
Y dejo de gritar y no porque no tanga más gritos que todos sabéis que sería
interminable. Dejo de gritar porque el dia que desaparezcamos de aquí los pocos
hijos que quedamos.... Mientras no se busque la verdad y se diga, mientras no
les hagan justícia vosotros y este documental seguireis gritando conmigo. Eso espero.
GRACIAS”
Hilda Farfante Gayo.
